Almorratxa

Època Moderna

Segle XVIII
Dimensions: 13 cm
Vidre bufat, amb aplicacions de lacticini i filigrana
Procedència probablement de la zona del Pirineu català Museu d’Història de Catalunya, col·lecció Pons

Aquest exemplar d’almorratxa s’exposa a la renovada sala del segle XVIII de l’exposició permanent. Va ingressar al museu l’any 2019, fruit de l’adquisició d’una important col·lecció d’objectes etnogràfics de la zona del Pirineu: la col·lecció Pons. L’almorratxa, el càntir i el porró són les formes més exclusives de la vidrieria a Catalunya. En concret, l’almorratxa és un tipus exclusivament autòcton del nostre territori. Els primers exemplars d’almorratxes els trobem a finals del segle XVI, però la seva producció i popularitat va arribar al punt culminant al segle XVIII.

Es tracta d’un contenidor de vidre de forma esfèrica però estrangulat cap a la base, amb un broc cilíndric al centre i envoltat de quatre brocs verticals més petits. El peu és circular, lleugerament cònic. La peça està decorada amb cordons de vidre i fils de lacticini, una tècnica molt usada en decoracions de vidre de les manufactures catalanes dels segles XVII i XVIII, que recollien la influència veneciana i un cert abarrocament decoratiu.

Tècnicament, els vidres catalans del set-cents són d’un nivell alt, apleguen les influències dels vidres europeus, però s’adapten a les necessitats i els gustos de la societat catalana del moment. Barcelona i Mataró n’eren centres de producció molt destacats.

Des del punt de vista de l’ús, l’almorratxa era emprada com a contenidor i aspersor de líquids aromàtics, concretament aigua de roses, o aigua-ros. De fet, el seu nom, que prové de l’àrab, significa precisament això, ‘perfumador’. Era un element comú a les cases catalanes, com mostren els inventaris dels segles XVI i XVII, però al llarg del segle XVIII l’almorratxa va deixar de ser únicament un perfumador domèstic per esdevenir un objecte de caràcter cerimonial o folklòric. Es feia servir en algunes processons per espargir l’aigua beneita sobre els fidels, però més comunament per a la realització del ball de l’almorratxa, on aquest contenidor es decorava amb cintes i flors agafades als brocs i ruixaven els balladors amb aigua perfumada.

El ball de l’almorratxa és tipificat com a ball d’objectes, ja que és un tipus en què l’objecte té un paper destacat i molt simbòlic en el transcurs de la dansa. El ball s’inspira en una dansa medieval que simbolitza un casament, en què el senyor feudal, que tenia dret sobre els seus vassalls, era el primer a treure la núvia a ballar i posteriorment en feia entrega al nuvi. El senyor feudal, que porta l’almorratxa a la mà, passa davant de totes les núvies i les ruixa simbòlicament amb l’aigua d’olor. Actualment, aquesta dansa perviu a diferents llocs de Catalunya i especialment a Gironella, però també rep altres noms a indrets de l’Alt Empordà, l’Alt Urgell, Andorra, el Bages, el Berguedà, Osona i el Ripollès.

Segle XVIII
Dimensions: 13 cm
Vidre bufat, amb aplicacions de lacticini i filigrana
Procedència probablement de la zona del Pirineu català Museu d’Història de Catalunya, col·lecció Pons

Aquest exemplar d’almorratxa s’exposa a la renovada sala del segle XVIII de l’exposició permanent. Va ingressar al museu l’any 2019, fruit de l’adquisició d’una important col·lecció d’objectes etnogràfics de la zona del Pirineu: la col·lecció Pons. L’almorratxa, el càntir i el porró són les formes més exclusives de la vidrieria a Catalunya. En concret, l’almorratxa és un tipus exclusivament autòcton del nostre territori. Els primers exemplars d’almorratxes els trobem a finals del segle XVI, però la seva producció i popularitat va arribar al punt culminant al segle XVIII.

Es tracta d’un contenidor de vidre de forma esfèrica però estrangulat cap a la base, amb un broc cilíndric al centre i envoltat de quatre brocs verticals més petits. El peu és circular, lleugerament cònic. La peça està decorada amb cordons de vidre i fils de lacticini, una tècnica molt usada en decoracions de vidre de les manufactures catalanes dels segles XVII i XVIII, que recollien la influència veneciana i un cert abarrocament decoratiu.

Tècnicament, els vidres catalans del set-cents són d’un nivell alt, apleguen les influències dels vidres europeus, però s’adapten a les necessitats i els gustos de la societat catalana del moment. Barcelona i Mataró n’eren centres de producció molt destacats.

Des del punt de vista de l’ús, l’almorratxa era emprada com a contenidor i aspersor de líquids aromàtics, concretament aigua de roses, o aigua-ros. De fet, el seu nom, que prové de l’àrab, significa precisament això, ‘perfumador’. Era un element comú a les cases catalanes, com mostren els inventaris dels segles XVI i XVII, però al llarg del segle XVIII l’almorratxa va deixar de ser únicament un perfumador domèstic per esdevenir un objecte de caràcter cerimonial o folklòric. Es feia servir en algunes processons per espargir l’aigua beneita sobre els fidels, però més comunament per a la realització del ball de l’almorratxa, on aquest contenidor es decorava amb cintes i flors agafades als brocs i ruixaven els balladors amb aigua perfumada.

El ball de l’almorratxa és tipificat com a ball d’objectes, ja que és un tipus en què l’objecte té un paper destacat i molt simbòlic en el transcurs de la dansa. El ball s’inspira en una dansa medieval que simbolitza un casament, en què el senyor feudal, que tenia dret sobre els seus vassalls, era el primer a treure la núvia a ballar i posteriorment en feia entrega al nuvi. El senyor feudal, que porta l’almorratxa a la mà, passa davant de totes les núvies i les ruixa simbòlicament amb l’aigua d’olor. Actualment, aquesta dansa perviu a diferents llocs de Catalunya i especialment a Gironella, però també rep altres noms a indrets de l’Alt Empordà, l’Alt Urgell, Andorra, el Bages, el Berguedà, Osona i el Ripollès.