Bagul d’indianes

Època Moderna

Segle XVIII
Dimensions: 29 x 78 x 37 cm
Fusta i pergamí a l’exterior
Teixit d’indiana de cotó a l’interior
Elements d’aliatge metàl·lic Comodat: Pere Oliver Pagès

Es tracta d’un bagul de fusta amb l’exterior folrat amb pergamí i l’interior totalment folrat amb un teixit de cotó decorat amb la tècnica d’estampació d’indiana. L’estampat és característic de les indianes del segle XVIII, amb ornamentació vegetal, que forma una garlanda horitzontal de fulles, flors i tiges de tonalitats terroses i taronges sobre el color natural del cotó. En un dels laterals hi ha un petit calaix ocult per poder-hi guardar documents. El bagul de viatge, cessió de la família de Pere Oliver Pagès, es presenta a la renovada sala del segle XVIII de l’exposició permanent com un magnífic exemple de l’ús de les indianes en el mobiliari i de la importància de la producció d’indianes a Catalunya, i particularment a Barcelona, en la segona meitat de la centúria.

Aquests teixits de cotó —teixits  i estampats amb colors vius— arriben a Europa des d’Àsia i durant els segles XVI i XVII els trobem en els mercats de manera esporàdica, tot i que a poc a poc aniran omplint la quotidianitat de la societat catalana.

La fabricació d’indianes a Catalunya va experimentar entre les dècades del 1730 i el 1790 un dels desenvolupaments més vigorosos mai viscuts per aquesta indústria a Europa. Barcelona va arribar a ser la ciutat europea amb la concentració més gran d’aquestes fàbriques, superant París, Glasgow i Manchester. En aquestes protoindústries la mà d’obra era molt nombrosa: un 55 % dels treballadors eren homes; un 25 %, nens, i un 20 %, dones. La feina femenina era més flexible que la masculina. Els nens treballaven estirant les teles sobre les taules i remenant la pintura als cubells, i el seu salari servia per pagar el lloguer d’un pis modest.

Les indianes van revolucionar els hàbits pel que fa a la indumentària dels europeus i les europees d’aquella època. Els seus colors i dibuixos cridaners, la seva comoditat en comparació amb altres teixits i la possibilitat d’emprar-les no tan sols per a la vestimenta personal, sinó també amb diferents finalitats domèstiques (cortines, entapissats, roba de llit…), van ser les raons de la seva gran acceptació popular. Tot això sense oblidar que les tasques prèvies de preparació manual del teixit —com el cardatge o la filada— eren més higièniques i còmodes de dur a terme que les d’altres teixits més tradicionals, com la llana. Per primera vegada, els teixits decorats i d’origen natural eren accessibles a la població i es podien renovar sovint gràcies als seus preus mòdics.

Poques mostres de teixits d’indianes han arribat en bon estat fins avui, però segurament els més ben conservats es troben en els baguls i les caixes de finals del segle XVIII i principis del XIX. La tipologia d’aquests baguls respon a caixes no gaire grans amb nanses al costat per millorar la seva transportabilitat i un pany central. La bona conservació dels teixits s’explica pel fet que són objectes normalment tancats que conserven els colors originals perquè no els toca gairebé mai la llum.

Segle XVIII
Dimensions: 29 x 78 x 37 cm
Fusta i pergamí a l’exterior
Teixit d’indiana de cotó a l’interior
Elements d’aliatge metàl·lic Comodat: Pere Oliver Pagès

Es tracta d’un bagul de fusta amb l’exterior folrat amb pergamí i l’interior totalment folrat amb un teixit de cotó decorat amb la tècnica d’estampació d’indiana. L’estampat és característic de les indianes del segle XVIII, amb ornamentació vegetal, que forma una garlanda horitzontal de fulles, flors i tiges de tonalitats terroses i taronges sobre el color natural del cotó. En un dels laterals hi ha un petit calaix ocult per poder-hi guardar documents. El bagul de viatge, cessió de la família de Pere Oliver Pagès, es presenta a la renovada sala del segle XVIII de l’exposició permanent com un magnífic exemple de l’ús de les indianes en el mobiliari i de la importància de la producció d’indianes a Catalunya, i particularment a Barcelona, en la segona meitat de la centúria.

Aquests teixits de cotó —teixits  i estampats amb colors vius— arriben a Europa des d’Àsia i durant els segles XVI i XVII els trobem en els mercats de manera esporàdica, tot i que a poc a poc aniran omplint la quotidianitat de la societat catalana.

La fabricació d’indianes a Catalunya va experimentar entre les dècades del 1730 i el 1790 un dels desenvolupaments més vigorosos mai viscuts per aquesta indústria a Europa. Barcelona va arribar a ser la ciutat europea amb la concentració més gran d’aquestes fàbriques, superant París, Glasgow i Manchester. En aquestes protoindústries la mà d’obra era molt nombrosa: un 55 % dels treballadors eren homes; un 25 %, nens, i un 20 %, dones. La feina femenina era més flexible que la masculina. Els nens treballaven estirant les teles sobre les taules i remenant la pintura als cubells, i el seu salari servia per pagar el lloguer d’un pis modest.

Les indianes van revolucionar els hàbits pel que fa a la indumentària dels europeus i les europees d’aquella època. Els seus colors i dibuixos cridaners, la seva comoditat en comparació amb altres teixits i la possibilitat d’emprar-les no tan sols per a la vestimenta personal, sinó també amb diferents finalitats domèstiques (cortines, entapissats, roba de llit…), van ser les raons de la seva gran acceptació popular. Tot això sense oblidar que les tasques prèvies de preparació manual del teixit —com el cardatge o la filada— eren més higièniques i còmodes de dur a terme que les d’altres teixits més tradicionals, com la llana. Per primera vegada, els teixits decorats i d’origen natural eren accessibles a la població i es podien renovar sovint gràcies als seus preus mòdics.

Poques mostres de teixits d’indianes han arribat en bon estat fins avui, però segurament els més ben conservats es troben en els baguls i les caixes de finals del segle XVIII i principis del XIX. La tipologia d’aquests baguls respon a caixes no gaire grans amb nanses al costat per millorar la seva transportabilitat i un pany central. La bona conservació dels teixits s’explica pel fet que són objectes normalment tancats que conserven els colors originals perquè no els toca gairebé mai la llum.