Cartell. Festival feminista. 2n aniversari de les Jornades Catalanes de la Dona

Època Contemporània

Coordinadora Feminista de Barcelona
Dibuix: Núria Pompeia
1978
Dimensions: 65 x 40 cm
Paper imprès Donació Jaume Estany Ricart

El cartell anuncia un festival feminista en commemoració del segon aniversari de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades al Teatre Grec de Barcelona. S’hi destaca que hi haurà servei de guarderia. El disseny inclou un dibuix central de Núria Pompeia, dibuixant i humorista gràfica coneguda per la seva obra crítica a les posicions masclistes i reivindicativa del moviment feminista. En aquest cas dibuixa una noia que duu una escombra que fa servir a manera de micròfon per cantar i reivindicar. Aquest cartell forma part d’un conjunt de cartells de temàtica politicosocial reivindicativa de les dècades dels setanta i vuitanta donats al Museu d’Història de Catalunya per Jaume Estany Ricart.

Els anys seixanta van significar un canvi enorme en la societat catalana. En primer terme, les millores econòmiques i l’entrada en la societat de consum van trencar la dinàmica de les dècades anteriors. L’oposició al règim havia començat des de l’acabament de la guerra, però de manera clandestina i aïllada. A partir d’aquest moment els moviments, tot i la tímida obertura del règim, van exigir el retorn de la llibertat, la democràcia i l’autonomia. El canvi generacional, amb els joves que no havien viscut la guerra, va ajudar a consolidar aquest moviment d’oposició.

A Catalunya, una de les protestes de més renom va ser la Caputxinada, en què mig miler d’estudiants, professors i intel·lectuals van fer una tancada per reclamar una universitat més democràtica. De les plataformes antifranquistes en podem destacar l’Assemblea de Catalunya, creada el 1971, on es van aglutinar diferents sensibilitats polítiques i socials del país per combatre el règim. La mort del dictador va acabar precipitant la fi del règim i es va obrir un període de transició.

Durant la Transició hi va haver un clima de violència i tensió, però en les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República els partidaris del restabliment de l’autogovern a Catalunya van ser majoria. A partir d’aquí es va iniciar un període de negociació que finalment va donar com a resultat la restauració de la Generalitat i la redacció de l’Estatut del 1979, que acabaria sent referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Un dels elements de pressió va ser la manifestació de l’Onze de Setembre del 1977, en la qual milers de persones es van manifestar sota el lema: «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia».

Durant aquest nou període de democràcia i estabilitat institucional es van aconseguir recuperar les llibertats i els drets que havien estat arrabassats per la dictadura. Així doncs, l’Estatut reconeixia el català com a «llengua pròpia de Catalunya». Tanmateix, no totes les lluites van veure satisfetes les seves demandes. El moviment feminista seguiria reclamant durant molts anys el dret a l’avortament i denunciant els maltractaments cap a les dones.

Coordinadora Feminista de Barcelona
Dibuix: Núria Pompeia
1978
Dimensions: 65 x 40 cm
Paper imprès Donació Jaume Estany Ricart

El cartell anuncia un festival feminista en commemoració del segon aniversari de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades al Teatre Grec de Barcelona. S’hi destaca que hi haurà servei de guarderia. El disseny inclou un dibuix central de Núria Pompeia, dibuixant i humorista gràfica coneguda per la seva obra crítica a les posicions masclistes i reivindicativa del moviment feminista. En aquest cas dibuixa una noia que duu una escombra que fa servir a manera de micròfon per cantar i reivindicar. Aquest cartell forma part d’un conjunt de cartells de temàtica politicosocial reivindicativa de les dècades dels setanta i vuitanta donats al Museu d’Història de Catalunya per Jaume Estany Ricart.

Els anys seixanta van significar un canvi enorme en la societat catalana. En primer terme, les millores econòmiques i l’entrada en la societat de consum van trencar la dinàmica de les dècades anteriors. L’oposició al règim havia començat des de l’acabament de la guerra, però de manera clandestina i aïllada. A partir d’aquest moment els moviments, tot i la tímida obertura del règim, van exigir el retorn de la llibertat, la democràcia i l’autonomia. El canvi generacional, amb els joves que no havien viscut la guerra, va ajudar a consolidar aquest moviment d’oposició.

A Catalunya, una de les protestes de més renom va ser la Caputxinada, en què mig miler d’estudiants, professors i intel·lectuals van fer una tancada per reclamar una universitat més democràtica. De les plataformes antifranquistes en podem destacar l’Assemblea de Catalunya, creada el 1971, on es van aglutinar diferents sensibilitats polítiques i socials del país per combatre el règim. La mort del dictador va acabar precipitant la fi del règim i es va obrir un període de transició.

Durant la Transició hi va haver un clima de violència i tensió, però en les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República els partidaris del restabliment de l’autogovern a Catalunya van ser majoria. A partir d’aquí es va iniciar un període de negociació que finalment va donar com a resultat la restauració de la Generalitat i la redacció de l’Estatut del 1979, que acabaria sent referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Un dels elements de pressió va ser la manifestació de l’Onze de Setembre del 1977, en la qual milers de persones es van manifestar sota el lema: «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia».

Durant aquest nou període de democràcia i estabilitat institucional es van aconseguir recuperar les llibertats i els drets que havien estat arrabassats per la dictadura. Així doncs, l’Estatut reconeixia el català com a «llengua pròpia de Catalunya». Tanmateix, no totes les lluites van veure satisfetes les seves demandes. El moviment feminista seguiria reclamant durant molts anys el dret a l’avortament i denunciant els maltractaments cap a les dones.