- Època visigòtica, anys 713-717
- Dimensions: 21,5 x 9 cm
- Bronze
- Castellum de Sant Julià de Ramis (Gironès)
Dipòsit del Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya
Aquesta gerreta va ser trobada al castellum de Sant Julià de Ramis, al Gironès, l’any 2000 dins d’una petita estança juntament amb altres objectes que són de la mateixa època: el moment en què es va abandonar de manera pacífica aquest lloc, entre el 713 i el 717. L’any 2017 l’objecte va ingressar a les col·leccions del Museu d’Història de Catalunya i es presenta a la sala de la romanitat tardana i la Catalunya visigòtica de l’exposició permanent.
La muntanya de Sant Julià de Ramis es troba en un paratge estratègic de control i vigilància territorial d’un dels passos més importants de la península Ibèrica, un pas que fou ocupat un temps per la Via Augusta, el camí de França i actualment l’AP-7. Aquesta posició geogràfica i la presència de recursos abundants d’aigua i de bones planes per al conreu i les pastures van fer que en aquest indret hi hagués una ocupació continuada des del Paleolític inferior, un oppidum del segle V aC i una fortificació de mitjan segle IV. El castellum va ser abandonat en la segona dècada del segle VIII coincidint amb l’arribada de l’exèrcit araboberber, moment en què podem situar la presència d’aquesta gerra litúrgica.
La gerra és de bronze i es va recuperar totalment sencera. És un objecte allargat que consta d’una panxa globular i un peu i un coll troncocònics amb una nansa que a la part inferior, on s’ajunta amb la panxa, té forma de serp. A la part superior de la panxa trobem una decoració gravada que consta d’una garlanda o corona de branquillons i fulles en forma de fus. En el coll de la peça es localitza una franja decorativa, dins de la qual es va gravar amb un burí la següent inscripció:
+ SINDE + ARES BITA D S
Aquesta singular inscripció ens permet fer una sèrie d’hipòtesis sobre l’ús, la funció i la història d’aquesta gerra. Segons J. M. Nolla, «molt probablement ens trobem davant d’una gerra que van adquirir Sinde i Ares, un matrimoni, per fer-ne donació a l’Església. Era, doncs, un objecte litúrgic de la petita capella del castellum. En comprar-la, com era habitual, van personalitzar l’objecte i hi van fer gravar una decoració senzilla amb elements vegetals —potser una representació simbòlica del paradís— i una inscripció invocativa on es demanava a Déu que preservés la vida de la parella […]. Creiem que aquesta advocació es feia en el moment més important i sagrat del misteri cristià, quan el sacerdot converteix el vi en la sang de Crist. Així doncs, cada vegada que se celebrava l’eucaristia es pregava per Sinde i Ares, perquè es mantinguessin sans i estalvis».
Ara bé, qui eren Sinde i Ares i quina relació tenien amb el castellum? No ho sabem del cert, però els historiadors coneixedors del jaciment es fan moltes preguntes: Podria ser Sinde un dels últims caps militars d’aquella fortificació i de la seva guarnició i que ell i la seva esposa residissin al castellum? Podria ser, també, que la parella hagués obsequiat el capellà amb la gerreta durant el temps en què el matrimoni presidia les cerimònies litúrgiques d’acord amb el costum de la societat benestant hispanogoda?
Potser en un futur els estudis arqueològics i històrics ens permetran dur a terme una interpretació més exacta dels objectes d’aquella època.
- Època visigòtica, anys 713-717
- Dimensions: 21,5 x 9 cm
- Bronze
- Castellum de Sant Julià de Ramis (Gironès)
Dipòsit del Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya
Aquesta gerreta va ser trobada al castellum de Sant Julià de Ramis, al Gironès, l’any 2000 dins d’una petita estança juntament amb altres objectes que són de la mateixa època: el moment en què es va abandonar de manera pacífica aquest lloc, entre el 713 i el 717. L’any 2017 l’objecte va ingressar a les col·leccions del Museu d’Història de Catalunya i es presenta a la sala de la romanitat tardana i la Catalunya visigòtica de l’exposició permanent.
La muntanya de Sant Julià de Ramis es troba en un paratge estratègic de control i vigilància territorial d’un dels passos més importants de la península Ibèrica, un pas que fou ocupat un temps per la Via Augusta, el camí de França i actualment l’AP-7. Aquesta posició geogràfica i la presència de recursos abundants d’aigua i de bones planes per al conreu i les pastures van fer que en aquest indret hi hagués una ocupació continuada des del Paleolític inferior, un oppidum del segle V aC i una fortificació de mitjan segle IV. El castellum va ser abandonat en la segona dècada del segle VIII coincidint amb l’arribada de l’exèrcit araboberber, moment en què podem situar la presència d’aquesta gerra litúrgica.
La gerra és de bronze i es va recuperar totalment sencera. És un objecte allargat que consta d’una panxa globular i un peu i un coll troncocònics amb una nansa que a la part inferior, on s’ajunta amb la panxa, té forma de serp. A la part superior de la panxa trobem una decoració gravada que consta d’una garlanda o corona de branquillons i fulles en forma de fus. En el coll de la peça es localitza una franja decorativa, dins de la qual es va gravar amb un burí la següent inscripció:
+ SINDE + ARES BITA D S
Aquesta singular inscripció ens permet fer una sèrie d’hipòtesis sobre l’ús, la funció i la història d’aquesta gerra. Segons J. M. Nolla, «molt probablement ens trobem davant d’una gerra que van adquirir Sinde i Ares, un matrimoni, per fer-ne donació a l’Església. Era, doncs, un objecte litúrgic de la petita capella del castellum. En comprar-la, com era habitual, van personalitzar l’objecte i hi van fer gravar una decoració senzilla amb elements vegetals —potser una representació simbòlica del paradís— i una inscripció invocativa on es demanava a Déu que preservés la vida de la parella […]. Creiem que aquesta advocació es feia en el moment més important i sagrat del misteri cristià, quan el sacerdot converteix el vi en la sang de Crist. Així doncs, cada vegada que se celebrava l’eucaristia es pregava per Sinde i Ares, perquè es mantinguessin sans i estalvis».
Ara bé, qui eren Sinde i Ares i quina relació tenien amb el castellum? No ho sabem del cert, però els historiadors coneixedors del jaciment es fan moltes preguntes: Podria ser Sinde un dels últims caps militars d’aquella fortificació i de la seva guarnició i que ell i la seva esposa residissin al castellum? Podria ser, també, que la parella hagués obsequiat el capellà amb la gerreta durant el temps en què el matrimoni presidia les cerimònies litúrgiques d’acord amb el costum de la societat benestant hispanogoda?
Potser en un futur els estudis arqueològics i històrics ens permetran dur a terme una interpretació més exacta dels objectes d’aquella època.