La nena obrera

Època Contemporània

Joan Planella i Rodríguez
1889
Dimensions: 67 x 54,7 cm
Oli sobre tela. Marc de fusta estucat i daurat Museu d’Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya

La nena obrera és una obra que ha esdevingut emblemàtica dins el corrent artístic del realisme social del segle XIX. El seu autor és Joan Planella (Barcelona, 1850-1910). Aquesta pintura forma part de l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya i es pot veure a la sala «Vapor i nació». Va ingressar a la col·lecció del museu el 2012, després de ser adquirida a la sala de subhastes Balclis. L’obra també ha estat anomenada La petita obrera i La petita teixidora, i és la segona versió que en va fer Planella, el 1889. La primera versió, pintada el 1882, fou premiada amb la tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1884 i presentada a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 amb un gran èxit.

Es tracta d’una pintura a l’oli sobre tela de 67 x 54,7 cm, amb un marc de fusta amb estucat daurat i una petita placa de llautó al centre de la part inferior on podem llegir: «Planella y Rodríguez. Barcelona 1889 (Escuela Española)». Inclou la signatura de l’autor a la part inferior esquerra de l’obra. La pintura presenta una nena treballant en un teler i s’ha convertit en una imatge molt descriptiva de la duresa del treball infantil femení en la indústria tèxtil.

A partir del 1840 Catalunya entra en l’era del vapor de la revolució industrial d’una manera primerenca respecte a diferents àrees de la península Ibèrica gràcies a l’impuls econòmic que havia experimentat durant el segle XVIII. El país coneix a poc a poc els progressos, els problemes i els conflictes derivats d’una incipient societat capitalista i industrial. Aquests canvis afavoreixen l’aparició d’una nova classe social, la burgesia, ocupada en la creació i l’extensió de noves indústries, amb les del sector tèxtil al capdavant, i amb el contrapunt de la formació d’una nova classe obrera industrial, cada cop més nombrosa. A la fi del segle XIX gairebé el 30 % de la població activa treballa al sector secundari i el 40 % de la població obrera de Barcelona són dones.

La classe obrera pateix deficiències d’higiene i seguretat a les empreses, salaris insuficients i inestabilitat en l’ocupació. Però no només els adults tenen aquests problemes laborals; l’ingrés en el món del treball es produeix ja durant la infància: a l’edat de deu anys o fins i tot abans els nens i nenes van al taller o a la fàbrica, i fan les mateixes jornades llargues i feixugues que els adults. No serà fins al 1873 que es començarà a legislar per regular el treball infantil.

Joan Planella i Rodríguez
1889
Dimensions: 67 x 54,7 cm
Oli sobre tela. Marc de fusta estucat i daurat Museu d’Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya

La nena obrera és una obra que ha esdevingut emblemàtica dins el corrent artístic del realisme social del segle XIX. El seu autor és Joan Planella (Barcelona, 1850-1910). Aquesta pintura forma part de l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya i es pot veure a la sala «Vapor i nació». Va ingressar a la col·lecció del museu el 2012, després de ser adquirida a la sala de subhastes Balclis. L’obra també ha estat anomenada La petita obrera i La petita teixidora, i és la segona versió que en va fer Planella, el 1889. La primera versió, pintada el 1882, fou premiada amb la tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1884 i presentada a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 amb un gran èxit.

Es tracta d’una pintura a l’oli sobre tela de 67 x 54,7 cm, amb un marc de fusta amb estucat daurat i una petita placa de llautó al centre de la part inferior on podem llegir: «Planella y Rodríguez. Barcelona 1889 (Escuela Española)». Inclou la signatura de l’autor a la part inferior esquerra de l’obra. La pintura presenta una nena treballant en un teler i s’ha convertit en una imatge molt descriptiva de la duresa del treball infantil femení en la indústria tèxtil.

A partir del 1840 Catalunya entra en l’era del vapor de la revolució industrial d’una manera primerenca respecte a diferents àrees de la península Ibèrica gràcies a l’impuls econòmic que havia experimentat durant el segle XVIII. El país coneix a poc a poc els progressos, els problemes i els conflictes derivats d’una incipient societat capitalista i industrial. Aquests canvis afavoreixen l’aparició d’una nova classe social, la burgesia, ocupada en la creació i l’extensió de noves indústries, amb les del sector tèxtil al capdavant, i amb el contrapunt de la formació d’una nova classe obrera industrial, cada cop més nombrosa. A la fi del segle XIX gairebé el 30 % de la població activa treballa al sector secundari i el 40 % de la població obrera de Barcelona són dones.

La classe obrera pateix deficiències d’higiene i seguretat a les empreses, salaris insuficients i inestabilitat en l’ocupació. Però no només els adults tenen aquests problemes laborals; l’ingrés en el món del treball es produeix ja durant la infància: a l’edat de deu anys o fins i tot abans els nens i nenes van al taller o a la fàbrica, i fan les mateixes jornades llargues i feixugues que els adults. No serà fins al 1873 que es començarà a legislar per regular el treball infantil.