Símbol: Jou i fletxes

Època Contemporània

1939-1975
Dimensions: 218 x 140,5 x 2,5 cm
Fusta pintada
Sant Hipòlit de Voltregà Donació de Josep Maria Nubiola

És l’emblema de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic de la dictadura franquista, que es presenta en forma d’un jou lligat a un feix de cinc fletxes. Normalment se situava de manera ostensible a l’entrada dels municipis entre els anys 1939 i 1975, com a símbol del nou règim. Aquest objecte va ser donat el 2002 al Museu d’Història de Catalunya per Josep Maria Nubiola.

La Guerra Civil es va acabar l’1 d’abril de 1939 i la dictadura del general Francisco Franco es va allargar fins al 1975. Les primeres dècades, fruit del context de la Segona Guerra Mundial i de l’autarquia econòmica imposada pel règim, estigueren marcades pel racionament i l’escassetat de productes. El règim va mantenir i ampliar els privilegis a les oligarquies que havien estat revocats en les reformes impulsades per la República. També va exercir un fort control polític i social amb la supressió i la il·legalització de tots els partits i sindicats amb ideologia contrària a la franquista i els seus membres foren perseguits.

La resistència armada al règim va operar des de la fi del conflicte, amb la presència de maquis a bona part del territori català durant els anys quaranta. El 1944, els maquis van intentar envair el país a través de la Vall d’Aran, però l’operació va fracassar. L’esperança de la caiguda del règim després de la Segona Guerra Mundial es va esvair ràpidament amb l’establiment de la Guerra Freda, gràcies a l’oposició de Franco al comunisme. Tanmateix, durant la dècada dels anys cinquanta la misèria encara era un fet estès a tot el país. El racionament va perdurar fins al 1952. La primera protesta contra les dures condicions de vida va ser la vaga de tramvies de Barcelona, el 1951.

Amb el beneplàcit i la col·laboració de l’Església es va imposar una moral conservadora. Es van suprimir les llibertats públiques, com la llibertat d’expressió, i els nacionalismes van ser perseguits a fi de promoure la imatge d’una Espanya uniforme. Tant a Catalunya com al País Basc o a Galícia, es va perseguir novament tot allò que estava relacionat amb la identitat nacional pròpia, n’és un exemple la prohibició del català i la supressió de les institucions instaurades durant la República.

El franquisme ho controlava tot. L’educació va ser dirigida de manera que els alumnes fossin formats en els valors i la moral del règim. Tots els professors que no executessin aquests preceptes serien depurats. El control sobre la informació per mitjà de la censura ajudava a complir aquests objectius propagandístics. El règim construïa i difonia el seu relat a través dels mitjans de comunicació, com la ràdio, la premsa o la televisió. Fins i tot en els cinemes, abans de la projecció de les pel·lícules, s’hi emetia obligatòriament el No-Do (Noticiarios y Documentales), un noticiari setmanal que lloava les accions del règim.

1939-1975
Dimensions: 218 x 140,5 x 2,5 cm
Fusta pintada
Sant Hipòlit de Voltregà Donació de Josep Maria Nubiola

És l’emblema de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic de la dictadura franquista, que es presenta en forma d’un jou lligat a un feix de cinc fletxes. Normalment se situava de manera ostensible a l’entrada dels municipis entre els anys 1939 i 1975, com a símbol del nou règim. Aquest objecte va ser donat el 2002 al Museu d’Història de Catalunya per Josep Maria Nubiola.

La Guerra Civil es va acabar l’1 d’abril de 1939 i la dictadura del general Francisco Franco es va allargar fins al 1975. Les primeres dècades, fruit del context de la Segona Guerra Mundial i de l’autarquia econòmica imposada pel règim, estigueren marcades pel racionament i l’escassetat de productes. El règim va mantenir i ampliar els privilegis a les oligarquies que havien estat revocats en les reformes impulsades per la República. També va exercir un fort control polític i social amb la supressió i la il·legalització de tots els partits i sindicats amb ideologia contrària a la franquista i els seus membres foren perseguits.

La resistència armada al règim va operar des de la fi del conflicte, amb la presència de maquis a bona part del territori català durant els anys quaranta. El 1944, els maquis van intentar envair el país a través de la Vall d’Aran, però l’operació va fracassar. L’esperança de la caiguda del règim després de la Segona Guerra Mundial es va esvair ràpidament amb l’establiment de la Guerra Freda, gràcies a l’oposició de Franco al comunisme. Tanmateix, durant la dècada dels anys cinquanta la misèria encara era un fet estès a tot el país. El racionament va perdurar fins al 1952. La primera protesta contra les dures condicions de vida va ser la vaga de tramvies de Barcelona, el 1951.

Amb el beneplàcit i la col·laboració de l’Església es va imposar una moral conservadora. Es van suprimir les llibertats públiques, com la llibertat d’expressió, i els nacionalismes van ser perseguits a fi de promoure la imatge d’una Espanya uniforme. Tant a Catalunya com al País Basc o a Galícia, es va perseguir novament tot allò que estava relacionat amb la identitat nacional pròpia, n’és un exemple la prohibició del català i la supressió de les institucions instaurades durant la República.

El franquisme ho controlava tot. L’educació va ser dirigida de manera que els alumnes fossin formats en els valors i la moral del règim. Tots els professors que no executessin aquests preceptes serien depurats. El control sobre la informació per mitjà de la censura ajudava a complir aquests objectius propagandístics. El règim construïa i difonia el seu relat a través dels mitjans de comunicació, com la ràdio, la premsa o la televisió. Fins i tot en els cinemes, abans de la projecció de les pel·lícules, s’hi emetia obligatòriament el No-Do (Noticiarios y Documentales), un noticiari setmanal que lloava les accions del règim.